EL TEMPS NO ESPERA

La nit continua tant fosca com sempre. No hi ha temps per la llum i l’ambient es gris. Els ulls ploren pel fum, però no estan tristos. Els cabells sempre han estat despentinats per la impaciència. Tu i jo ho sabem, tu i jo hem deixat de tancar les portes per que no hi ha res que amagar. Cap dels dos te res excepte la solitud del temps que passa. El silenci ha cremat tots els sorolls i tan sols ens queda la respiració, aquell alè embafat de gelosia que tantes vegades hem embolicat lligant els llavis amb petons de gel.
Mai sabre mes que tu, mai mes podré contar-te contes de fades nues per que fa temps que has deixat d’escoltar-me, fa temps que has deixat de sentir-me. El temps s’ha escapat i ens hem quedat sols creien que el que veiem al mirall es culpa dels errors.
Avui te vist dormint amb la cara protegida entre els palmells de les mans. Semblaves tranquil·la però el batec del cor era intens com si els follets del inconscient juguessin
amb els sentiments perduts, com si busquessin les olors que van veure a l’ultima abraçada. Ens han pres els somnis i no hem estat capaços de defensar-los.
A vegades hem veig com un dibuix animat, real i irreal al mateix temps, a vegades hem veig com un dibuix desanimat que busca el seu lloc en una historia de humans sense colors. Ens hem convertit amb protagonistes d’una historia amb blanc i negre que no te futur per que, en realitat, mai ha tingut passat.
Si estimar es difícil encara ho es mes deixar-te, deixar-te estimar comporta compartir i mentre tu continues dormin, aliena a la foscor del nou dia, jo camino pel passadís convençut que ja no val la pena. Son tantes les cortines que tapen el futur que mai mes podrem mirar per la finestra. El nostre amor s’ha quedat cec i es fa mal a les cantonades, el nostre amor s’ha fos i ja no hi ha temps per la revolta. I es que el temps no espera.